També m’agradaria comentar els desplaçaments al camp de l’altre equip de la ciutat. Ens agradava anar-hi i sentir l’odi de tot el seu públic. Però el que ens feia vibrar era que uns 1000 IRREDUCTIBLES fèiem callar tot aquell camp; tot i estar al galliner, els nostres càntics se sentien amb molta nitidesa i claredat.
Com no, també és important el viatge al Calderón, un camp on se’ns acull sempre amb “molta estimació”. Sempre recordaré el desplaçament de l’any 1995, quina baixada més dolenta cap al Calderón! Tothom era a la Plaza Mayor de Madrid quan va arribar la policia amb to americà, amb les portes obertes i les porres a la mà, i fotent a tothom dins la plaça amb molt mals modals. Ens demanaven les entrades com si fossin els porters del camp. Un cop va començar la baixada, la policia va fer l’engany de carregar contra nosaltres, ja que el grup es va parar en veure com retenien un parell d’aficionats de l’Espanyol. Dins del camp no ens deixaven saltar, deien que la grada podria ensorrar-se (en aquella època, el camp tenia aluminosi). Tampoc no et deixaven anar al lavabo. Cal recordar que aquella setmana van passar successos lamentables a Madrid, i era un diumenge d’eleccions municipals. La policia estava nerviosa, i nosaltres en vam pagar els plats trencats. Com deia abans, hi ha coses que no fas ni per una xicota: aquella va ser l’única vegada que he deixat de votar en unes eleccions; el meu equip em necessitava en un camp tan hostil com és el Calderón.
Per cert, el Frente Atlético, que tenia molt bona premsa pel grup Prisa i molta fama d’animació, va passar els 90 minuts cantant «¡Y puta el Español!». Càntic que, per cert, van ensenyar als seus amics de l’altre cantó de la Diagonal quan venien junts a Sarrià. Avui, a l’actualitat, encara el segueixen cantant.
M’agradaria remarcar que durant el període que va durar IRREDUCTIBLES no va enregistrar-se mai ni el més mínim incident a la grada, i la policia no va haver mai de carregar en el Gol Sud de Sarrià.
En aquella època, cada setmana s’escollia el millor jugador, que passava a anomenar-se l’IRREDUCTIBLE de la jornada.
No puc oblidar-me d’aquell període en què vaig fer tantíssims amics que avui, tot i ser casats, amb fills i una bona panxa, seguim cantant i animant a La Curva. No ens ho han d’explicar ni hem de buscar informació a internet i demanar fotografies, nosaltres vam ser part d’aquesta bonica història.
M’agradaria remarcar també la unió que tenia aquella grada mentre va durar. Jo discrepava amb molta gent d’aquell fons, però tots teníem clar que la única bandera important era la blanc-i-blava, i que tota la resta sobrava. Com deia el lema d’un altre camarada de grada, «Ésta es nuestra vida».
Vivíem, pensàvem les 24 hores del dia en blanc-i-blau, que no era una moda per aparentar, com molta gent d’ara.
I no cal ni parlar del tifo vocal. No es parava de cantar durant els 90 minuts, tant als partits de casa com als que jugàvem fora del ja mític Sarrià. Nosaltres érem per sobre del resultat. S’animava encara que l’equip anés perdent, aixecàvem a tot el món dels seus seients de tribuna, tant la nova com la vella. El resultat era important, però alè de la grada era molt més important. Si no guanyàvem al camp, guanyàvem a la grada. Allà sí que no teníem rival. Allà no contaven ni els milions ni les estrelles, el que valien eren només les veus, i quan els pericos ens hi posem, crec que pocs ens poden guanyar en aquest país; i si hi ha algú que ens faci ombra, de ben segur que és molt lluny de la nostra ciutat. No ho dic només jo, ho deien les revistes d’aquest món, el Súper Hincha, per exemple.
Com no, també és important el viatge al Calderón, un camp on se’ns acull sempre amb “molta estimació”. Sempre recordaré el desplaçament de l’any 1995, quina baixada més dolenta cap al Calderón! Tothom era a la Plaza Mayor de Madrid quan va arribar la policia amb to americà, amb les portes obertes i les porres a la mà, i fotent a tothom dins la plaça amb molt mals modals. Ens demanaven les entrades com si fossin els porters del camp. Un cop va començar la baixada, la policia va fer l’engany de carregar contra nosaltres, ja que el grup es va parar en veure com retenien un parell d’aficionats de l’Espanyol. Dins del camp no ens deixaven saltar, deien que la grada podria ensorrar-se (en aquella època, el camp tenia aluminosi). Tampoc no et deixaven anar al lavabo. Cal recordar que aquella setmana van passar successos lamentables a Madrid, i era un diumenge d’eleccions municipals. La policia estava nerviosa, i nosaltres en vam pagar els plats trencats. Com deia abans, hi ha coses que no fas ni per una xicota: aquella va ser l’única vegada que he deixat de votar en unes eleccions; el meu equip em necessitava en un camp tan hostil com és el Calderón.Per cert, el Frente Atlético, que tenia molt bona premsa pel grup Prisa i molta fama d’animació, va passar els 90 minuts cantant «¡Y puta el Español!». Càntic que, per cert, van ensenyar als seus amics de l’altre cantó de la Diagonal quan venien junts a Sarrià. Avui, a l’actualitat, encara el segueixen cantant.
M’agradaria remarcar que durant el període que va durar IRREDUCTIBLES no va enregistrar-se mai ni el més mínim incident a la grada, i la policia no va haver mai de carregar en el Gol Sud de Sarrià.
En aquella època, cada setmana s’escollia el millor jugador, que passava a anomenar-se l’IRREDUCTIBLE de la jornada.
No puc oblidar-me d’aquell període en què vaig fer tantíssims amics que avui, tot i ser casats, amb fills i una bona panxa, seguim cantant i animant a La Curva. No ens ho han d’explicar ni hem de buscar informació a internet i demanar fotografies, nosaltres vam ser part d’aquesta bonica història.M’agradaria remarcar també la unió que tenia aquella grada mentre va durar. Jo discrepava amb molta gent d’aquell fons, però tots teníem clar que la única bandera important era la blanc-i-blava, i que tota la resta sobrava. Com deia el lema d’un altre camarada de grada, «Ésta es nuestra vida».
Vivíem, pensàvem les 24 hores del dia en blanc-i-blau, que no era una moda per aparentar, com molta gent d’ara.
I no cal ni parlar del tifo vocal. No es parava de cantar durant els 90 minuts, tant als partits de casa com als que jugàvem fora del ja mític Sarrià. Nosaltres érem per sobre del resultat. S’animava encara que l’equip anés perdent, aixecàvem a tot el món dels seus seients de tribuna, tant la nova com la vella. El resultat era important, però alè de la grada era molt més important. Si no guanyàvem al camp, guanyàvem a la grada. Allà sí que no teníem rival. Allà no contaven ni els milions ni les estrelles, el que valien eren només les veus, i quan els pericos ens hi posem, crec que pocs ens poden guanyar en aquest país; i si hi ha algú que ens faci ombra, de ben segur que és molt lluny de la nostra ciutat. No ho dic només jo, ho deien les revistes d’aquest món, el Súper Hincha, per exemple.
José Manuel Acosta Mejuto
President de la Penya Espanyolista Pericos
Montmeló 12 d'octubre de 2009
President de la Penya Espanyolista Pericos
Montmeló 12 d'octubre de 2009
