Per sort, alguns ho vam poder viure en primera persona, i no m’ho han d’explicar ni hem de preguntar a ningú per poder dir «sóc el més dolent de l’indret».
A l’any 1995, al camp de la Carretera de Sarrià hi existien dos grups d’animació. Un, la Peña Juvenil, estava situat al Gol Nord, que era el que donava a la Ronda General Mitre. L’altre, les Brigadas Blanquiazules, es situava al Gol Sud, que era on estava el camp de La Chatarra.
Després de moltes reunions i molts debats, aquests dos grups d’animació de l’estadi van decidir unir-se en el mític Gol Sud de Sarrià, i tots sota una mateixa bandera, la blanc-i-blava. Així, van deixar a part qualsevol ideologia i pensament, i van passar a anomenar-se IRREDUCTIBLES.
Com deia abans, crec que el lustre que va durar aquesta grada va ser del més bo del panorama nacional, ja que abans molts altres grups van intentar fer el mateix, però no van arribar mai a res. Els nostres veïns de la ciutat també van intentar-ho, però les coses quan es fan per figurar i te les fa arribar la premsa de Barcelona no arriben a bon port.
En aquella època, el partit durava tota la setmana. Quan s’acabava el partit del diumenge, automàticament ja estàvem pensant en el proper partit de Lliga. També es preparava el tifo o el desplaçament durant la setmana. En aquells temps no hi havia internet, ni existien els telèfons mòbils, tot era a l’antiga usança; no és com ara, que alguns pensen que per tenir un bloc, una pancarta, una bandera i comprar-se samarretes d’un grup diuen que són els més dolents de l’indret.
D’anècdotes n’hi ha moltes, i com diu un bon amic meu de grada, que després fundaria La Curva, «Lo que hemos hecho y lo que nos hace sufrir el Espanyol no se lo permitiríamos a una novia».
Tinc molts partits gravats al cap. Recordaré tota la vida l’últim partit que vam jugar contra l’altre equip de la ciutat. A les seves files hi jugava un tal Ronaldo, que per aquelles dates era catalogat com el millor jugador del món. Doncs aquell noi que deien que el millor jugador del món no va tenir el valor d’acostar-se en tot el partit a aquell fons on érem. El soroll era ensordidor, i la samarreta se li mullava cada cop que s’acostava per allí; allò sí que era por escènic. No cal dir que vam guanyar el partit per dos gols a zero.
I com no recordar la gran tarda que vam viure contra el Cádiz. Amb la grada plena, com sempre, es van fer dos tifos. Un en començar el partit amb la Creu de Sant Jordi, i l’altre va ser un ple de cartolines amb el nom de Camacho.
També he de dir que els tifos els preparàvem nosaltres, i els pagàvem dels nostres diners; no com l’altre equip de la ciutat, que feien uns tifos molts espectaculars, tot s’ha de dir, però qui els pagava era el Mundo Deportivo o l’Sport, i fins i tot contractaven a gent per col·locar les cartolines.
Després es feien gran desplaçaments en autocar; no existien ni l’AVE, ni les línies de baix cost com ara. Desplaçaments tan històrics com Logroño; tan de bo algun dia aquest equip i aquesta ciutat tornin a Primera Divisió.
Un altre desplaçament històric va ser a Castalia, al camp del Castellón. El Castellón era l’equip històric i important de la província; el Villarreal és un invent del futbol modern. En aquest desplaçament es van moure milers de pericos i un gran número d’IRREDUCTIBLES. No cal dir que va ser un passeig triomfal al camp i a la grada.
...continuarà
