El diumenge passat va ser un diumenge atípic per la Penya Espanyolista Pericos de Montmeló. Un diumenge que, si ens hi parem a pensar, més val oblidar.
Després d'un partit nefast de l'Espanyol a Cornellà, en què va acabar perdent per 0-4 davant un Racing de Santander en hores baixes, la nostra penya es disposava a agafar l'autocar i tornar cap a Montmeló intentant fer que el viatge de tornada fos el menys trist possible. Ja portàvem un bon tros de camí quan, de sobte, vam començar a sentir un soroll estrany.
-Oye, ¿aquí no huele mal?
-Aquí huele a quemado.
-¡Eh! ¡Presi! ¡Que aquí huele a quemado, aquí pasa algo!
Des del darrera de l'autocar, uns quants pericos es queixaven d'una olor molt forta de cremat i d'un soroll estrany al motor. El Mati va acosta-s'hi i sí, efectivament, allí feia pudor de cremat. Va avisar corrents el conductor i vam poder estacionar l'autocar a l'àrea de servei de l'AP-7, just després d'haver deixat enrere la UAB. Amb els llums d'emergència, el conductor va baixar, va obrir la comporta del motor, i just després va tornar a pujar.
-Hemos roto la correa, no podemos seguir -ens va avisar.
Tot seguit va fer una trucada: l'assistència ja era de camí. Mentrestant, intentaria arreglar l'avaria.
Vam tenir sort que, a més d'en Jaime que és assidu de la penya, el diumenge també venia l'Arturo, i tots dos són mecànics de la Rectificadora del Vallès, així que ja sabien de què anava el tema. Ambdós van arremangar-se i van dedicar-se a donar un cop de mà al conductor. Les condicions no eren les òptimes, ja que a les fosques, només amb una llanterna, la tasca no va ser gens fàcil. Però entre tots tres, gairebé una hora després d'haver parat l'autocar, van poder engegar-lo de nou i emprendre la tornada cap a casa. No sense rebre l'aplaudiment oportú, és clar. Acabava d'arribar l'assistència, però ja no ens feia falta, l'avaria ja havia estat solucionada.
Durant aquella hora que els mecànics van estar treballant (van estar embrutant-se les mans un dia festiu), tots els altres espanyolistes érem dins l'autocar, intentant passar l'estona de la millor manera possible. Recordàvem antics càntics, fèiem bromes sobre el resultat de l'Espanyol, i fins i tot amb el de la propera setmana contra l'altre equip de la ciutat... però quan vam riure més va ser quan un home, vestit amb la samarreta del Centenari de l'Espanyol, no podia ni aguantar-se dempeus. Anava ballant, amb l'ampolla de cervesa a la mà, i des de l'autocar ens en rèiem, tot fent burla del seu estat... diguem-ne, una mica passat. A això, també se li ha de sumar uns quants curiosos que van estar-se al costat de l'autocar tot mirant què ens passava, i un home molt curiós que va posar-se a pixar just davant nostre; de ben segur ni se n'havia adonat que l'autocar era ple de persones que se'n reien...
En fi, una experiència més per explicar. No obstant això, tot i que vam riure bastant, amb una derrota per 0-4 i una avaria de motor el diumenge no va ser ni molt menys un dia per recordar.
Després d'un partit nefast de l'Espanyol a Cornellà, en què va acabar perdent per 0-4 davant un Racing de Santander en hores baixes, la nostra penya es disposava a agafar l'autocar i tornar cap a Montmeló intentant fer que el viatge de tornada fos el menys trist possible. Ja portàvem un bon tros de camí quan, de sobte, vam començar a sentir un soroll estrany.
-Oye, ¿aquí no huele mal?
-Aquí huele a quemado.
-¡Eh! ¡Presi! ¡Que aquí huele a quemado, aquí pasa algo!
Des del darrera de l'autocar, uns quants pericos es queixaven d'una olor molt forta de cremat i d'un soroll estrany al motor. El Mati va acosta-s'hi i sí, efectivament, allí feia pudor de cremat. Va avisar corrents el conductor i vam poder estacionar l'autocar a l'àrea de servei de l'AP-7, just després d'haver deixat enrere la UAB. Amb els llums d'emergència, el conductor va baixar, va obrir la comporta del motor, i just després va tornar a pujar.
-Hemos roto la correa, no podemos seguir -ens va avisar.
Tot seguit va fer una trucada: l'assistència ja era de camí. Mentrestant, intentaria arreglar l'avaria.
Vam tenir sort que, a més d'en Jaime que és assidu de la penya, el diumenge també venia l'Arturo, i tots dos són mecànics de la Rectificadora del Vallès, així que ja sabien de què anava el tema. Ambdós van arremangar-se i van dedicar-se a donar un cop de mà al conductor. Les condicions no eren les òptimes, ja que a les fosques, només amb una llanterna, la tasca no va ser gens fàcil. Però entre tots tres, gairebé una hora després d'haver parat l'autocar, van poder engegar-lo de nou i emprendre la tornada cap a casa. No sense rebre l'aplaudiment oportú, és clar. Acabava d'arribar l'assistència, però ja no ens feia falta, l'avaria ja havia estat solucionada.
Durant aquella hora que els mecànics van estar treballant (van estar embrutant-se les mans un dia festiu), tots els altres espanyolistes érem dins l'autocar, intentant passar l'estona de la millor manera possible. Recordàvem antics càntics, fèiem bromes sobre el resultat de l'Espanyol, i fins i tot amb el de la propera setmana contra l'altre equip de la ciutat... però quan vam riure més va ser quan un home, vestit amb la samarreta del Centenari de l'Espanyol, no podia ni aguantar-se dempeus. Anava ballant, amb l'ampolla de cervesa a la mà, i des de l'autocar ens en rèiem, tot fent burla del seu estat... diguem-ne, una mica passat. A això, també se li ha de sumar uns quants curiosos que van estar-se al costat de l'autocar tot mirant què ens passava, i un home molt curiós que va posar-se a pixar just davant nostre; de ben segur ni se n'havia adonat que l'autocar era ple de persones que se'n reien...
En fi, una experiència més per explicar. No obstant això, tot i que vam riure bastant, amb una derrota per 0-4 i una avaria de motor el diumenge no va ser ni molt menys un dia per recordar.Daniel Pérez Massó
Secretari de la Penya Espanyolista Pericos de Montmeló
8 de desembre de 2009
Secretari de la Penya Espanyolista Pericos de Montmeló
8 de desembre de 2009
